El Monestir de Pedralbes: Un repàs històric

Orígens i fundadors del Monestir de Pedralbes

El Reial Monestir de Pedralbes –anomenat originàriament Petras Albas, pel color de la pedra de la zona- fou fundat l’any 1326 i la seva església es consagrà el 1327 per desig de la reina Elisenda Montcada, muller del rei Jaume II, per tal de poder retirar-s’hi quan ell ja fos mort. El  monestir albergava una comunitat de clarisses, formada majoritàriament per filles de nobles. Elisenda de Montcada i de Pinós fou una dona noble que volgué deixar petja en aquest món. Nascuda l’any 1292 en el si d’una de les famílies de magnats més importants del Principat, fou la quarta muller del rei Jaume II el Just. Per tant, esdevingué la reina consort de la corona catalano-aragonesa entre 1322 i 1327, quan morí el rei. Visqué al monestir de clausura des dels 37 anys fins la seva mort l’any 1364 i fou enterrada allà mateix.

El  model cristià de dona plantejava tres etapes. La primera la infància: amor, respecte i obediència al progenitors; la segona el matrimoni: fidel al marit, confort en les contrarietats, cuidar dels fills, perdonar febleses i la tercera la viudetat: retirar-se de la vida pública. Elisenda tenia les característiques ideals pròpies de les dones de l’edat mitjana, jove, bella, honesta i pietosa. Tot i així, fou una dona pionera que volgué auto-afirmar el seu paper històric i polític. Així doncs, la construcció del Monestir de Pedralbes no només tenia la funció de ser un lloc de reclusió per la reina o de l'emplaçament per una dona devota. Era un lloc on ella podria ser recordada per si mateixa, malauradament una de les poques maneres que tenien les dones de l’època de ser-ho. Podrem veure elements que afirmen aquesta fet durant tota la descripció del monestir.

La reina adquirí el mas Pedralbes i emprengué la construcció de l’església i el convent. La comunitat era formada inicialment per 14 monges. L’any 1327 s’hi instal·là la mateixa reina, ja vídua, i s’hi féu construir un petit palau –es desconeix el seu emplaçament-, que ordenà destruir en el seu testament. Elisenda voldrà consolidar la institució donant-la en herència a la pròpia comunitat de les clarisses i després assegurant-li la protecció reial. L’any 1345 va deixar el convent sota la tutela del Consell de Cent, a Catalunya hi hagut una tradició de vinculació entre les institucions eclesiàstiques i aquest fins al s. XV. Aquest fet, està relacionat amb l’ideal del govern just de la ciutat medieval, de realitzar el bé comú, carregat de significat religiós. La monarquia va afavorir en tot moment el convent, sobretot en el vesant econòmic, a través de rendes i d’altres, tot i que no era habitual que les clarisses optessin a aquesta protecció. Des de el segle XIV fins al segle XIX s’ha donat aquesta vinculació, gràcies sobretot a les reines, mantenint els seus privilegis, com per exemple la jurisdicció sobre la vila i el terme de Sarrià. Però a la Catalunya medieval les dones, en aquest cas les abadesses –la primera fou Sor Sobirana d’Olzet entre les anys 1327 i 1336- com a màxima autoritat dins del convent, no podien assumir graus tan elevats de responsabilitat tals com l’administració de les seves propietats. Per tant, l’encarregat de les finances era un home, el procurador. Tot i que, donada la importància política del  monestir, les transaccions sovint eren realitzades per elles mateixes. Des del 1329 hi va haver una petita comunitat de frares franciscans,  per cuidar-se de l'espiritualitat de les monges; aquests frares s'allotjaven a l'edifici conegut com el “conventet”.

Fets històrics més rellevants

El monestir va viure èpoques d’esplendor i èpoques convulses, on es va posar en entredit el seguiment de la Regla, així com les ànsies de control i reforma dels monarques castellans. Visqué guerres, durant les quals les monges hagueren de ser exiliades, així com un període de crisi quan el monestir quedà buit. Farem un repàs dels fets més importants.

La Reina Elisenda morí l’any 1364, i tot que no abandonà la cort, els últims anys es preocupà de del benestar de les monges. La bonança econòmica gràcies a les rendes i al règim feudal amb els camperols de Sarrià, propiciaren una època d’esplendor del monestir. Les Abadesses, que tenien càrrec vitalici, d’aquesta època foren: Francesca sa Portela 1137-1364, Sibil·la la de Caixans 1367-1374, Agnès ça Rovira 1375-1396, Violant de Pallars 1396 i renuncia l’any 1409, Isabel March 1411, Margarida de Montcada 1447 i Violant de Centelles 1477. Mentre durà la Guerra Civil Catalana, entre els anys 1462 i 1472, el monestir fou abandonat, donada la posició estratègica d’aquest. 

A partir del mandat de Violant de Montcada l’any 1477, s’inicià un període convuls religiosament parlant i l’any 1492 fou deposada.  El motiu fou haver anat en contra del procés de reforma iniciat amb les visites de Juan Daza i Miguel Fenals al monestir, amb l’objectiu d’imposar un seguit de canvis que formaven part de la reforma monàstica. Cal destacar el seguiment força lax de la Regla per part de les clarisses de Pedralbes, així doncs, la reforma fou iniciada pels Reis Catòlics i reafirmada pel Papa. Aquest fet que provocà tot un seguit de tensions i conflictes, féu imposar també una nova Abadessa, Teresa Enríquez. Des de l’any 1495 fins al 1506 s’ocupà del monestir, realitzant diverses reformes estructurals i formals per tal de cenyir-se a la Regla. L’any 1507 però, i després de viatjar a Roma per tal d’obtenir el permís papal, Violant de Montcada tornà, fins que l’any 1514, que substituïda per Maria d’Aragó. Sor Maria era filla del mateix rei Ferran i fou abadessa fins que l’any 1520 tornà al seu convent d’origen. Podem vincular aquests episodis amb un moviment que implicava retrocessos i pèrdua d’autoritat femenina través d’una política sistemàtica d’imposició de regles i d’una major uniformització religiosa. Les seves successores foren Damiata de Mendoza 1520-1521, Teresa de Cardona 1521-1562 i finalment  Isabel de Cardona 1652-1568, a partir d’aquest moment, les abadesses passaren a escollir-se triennalment.

Durant el segles XVII, XVIII i XIX es visqué un període de declivi, d’una banda econòmic i l’altre relacionat amb els conflictes bèl·lics. Durant la Guerra dels Segadors l’any 1640, foren exclaustrades i varen allotjar-se a la residència del marquès d’Aitona.  Durant la Guerra del Francès entre el 1808 i el 1814, també foren desallotjades, ja que les tropes napoleòniques feren del monestir la seva base. Al finalitzar la guerra del francès,  el monestir va haver de fer front als processos desamortitzadors de Mendizábal l’any 1836 i de Madoz l’any 1855. Desprès de la primera desamortització, les monges van fugir del convent, tement represàlies però tornant-t’hi tres anys després. 

Cal destacar la tasca d’Eulàlia Anzizu (1868-1916), neboda d’Eusebi Güell i monja cap a finals del segle XIX, com a una de les figures de més importància en la història del Monestir. Anzizu, una dona nascuda en el si d’una família benestant i culte, de seguida destacà per la seva inquietud intel•lectual, principalment autodidacta, amb predilecció per la història, la poesia i la música. Els seus mentors literaris foren el canonge Jaume Collell, el seu tutor espiritual, i Jacint Verdaguer. La seva producció literària, la trobem dins el marc de la Renaixença, i comprèn articles en revistes com la Veu de Montserrat o La Veu de Catalunya, opuscles, notes hagiogràfiques i biogràfiques, tractats històrics, llibres de cor i poesia. En podem destacar el llibre Fulles històriques del Real Monestir de Santa Maria de Pedralbes, publicat l'any 1987. És una crònica documentada de la fundació del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes i la seva història fins a l'any de la seva edició. Féu servir la dot del seu oncle per reformar i rehabilitar els indrets més mal conservats del monestir, a càrrec de Joan Martorell, important figura de l’art gòtic català.  La seva importància dins la comunitat es reflecteix en el rigor intel·lectual de les seves obres i la seva tasca com a arxivera, biògrafa, historiadora, música i traductora. 

A partir de la Guerra Civil Espanyola, quan el monestir ja s’havia declarat monument històric, se’n féu càrrec la Generalitat, declarant-lo Museu D’Art Gòtic Català. Cal destacar la instal·lació l’any 1938 del dipòsit de l’Arxiu Històric de la Generalitat de Catalunya a Pedralbes, gràcies a que fou un reducte de pau enmig de la ciutat durant el conflicte bèl·lic. S’hi van traslladar una gran quantitat de documents civils i eclesiàstics , així com nombroses obres d’art catalanes i de la resta d’Espanya. Podem destacar obres de Madrazo, Goya i Velázquez. Quan la guerra acabà, després de la ocupació franquista, el monestir passà a ser un dipòsit del nou Servicio de Defensa y Recuperación Artística fins l’any 1941, quan les monges clarisses tornaren de l’exili. Figures com Agustí Duran i Sanpere, arqueòleg, historiador i arxiver, Josep Rocarol pintor i escenògraf, Martí de Riquer escriptor i filòleg entre d’altres, foren els herois anònims que salvaguardaren una part del patrimoni cultural i dels documents de Catalunya, en un moment tràgic per tots. Voldria destacar aquest període històric com a important, ja que aquesta història ens és força desconeguda, per desgràcia. Podem veure el periple  d’aquests homes en la exposició “Patrimoni en temps de guerra, el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes” que el monestir acull actualment.

L’any 1949, una part del Monestir fou oberta al públic. I l’any 1975 es construí un nou convent per a les monges, ja que l’antic resultava poc pràctic i estava obsolet, per tal de poder destinar el monestir, que passà a ser Museu d’història de la Ciutat, a usos culturals l’any 1983. Una bona part del recinte com el claustre, el refectori, la cuina, el dormitori, les cel·les de dia, la infermeria i el dormidor es poden visitar actualment.

L’any 1989 es va portar a terme la remodelació d’una part del monestir a càrrec de l’arquitecte Ricard Bofill. Entre els anys 1993 i el 2004 es va acollir una part de la part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, tot i que actualment aquesta es troba a l’MNAC.

A dia d’avui el Monestir de Pedralbes té exposades les obres d’art que van anar acumulant les religioses al llarg dels segles, i que són una bona mostra de l’art gòtic, renaixentista i barroc. En podem destacar els facticis i retaules que omplien les cel·les de dia, així com les peces d’orfebreria.